Manche menschen änder sich nie

- Además hay muchas personas que sólo son felices comprándose cosas nuevas constantemente.

- ¿Felices? ¿Cree que son felices Hardenberg? Fíjese, mire a su alrededor, bájese de su coche de empresa y camine por la calle ¿Parece feliz alguien o parecen más bien animales asustados? Mire a la gente sentada en sus cuartos de estar, todos pegados a la tele escuchando a elegantes zombies que hablan de una felicidad que ni siquiera conocen.

Conduzca por la ciudad, verá suciedad, superpoblación. Masas en los grandes almacenes arriba y abajo cómo robots en las escaleras mecánicas. Nadie conoce a nadie.

Creen que la felicidad está al alcance de su mano pero es inalcanzable porque ustedes se la robaron. Eso es lo que pasa, lo sabe perfectamente. Pero le daré una noticia señor ejecutivo, la máquina se está calentando, nosotros sólo somos la avanzadilla, su época está llegando a su fin, puede rodearse de su puta tecnología pero hay gente llena de rabia, niños llenos de rabia que viven en los suburbios y que sólo ven películas americanas de acción, eso por una parte, pero hay más: las enfermedades mentales aumentan cada día que pasa; asesinos en serie, personas destrozadas, violencia sin sentido, no pueden aliviarlos con concursos y consumismo. Y los antidepresivos no darán resultado eternamente. La gente está harta de este sistema de mierda.

Los edukadores.

El destí

Hi ha vegades en què el destí és com una tempesta de sorra molt petita que no para de canviar de direcció. Tu intentes evitar-la, però la tempesta et segueix. Tornes a canviar de direcció, però la tempesta fa el mateix que tu. Això es repeteix una vegada i una altra, com si fos una ominosa dansa amb la mort just abans de l’alba. I això és així perquè aquesta tempesta no és una cosa que hagi vingut de lluny i que no tingui cap relació amb tu. La tempesta ets tu. Alguna cosa que hi ha dins teu. Per tant, l’únic que pots fer és admetre-ho, entrarhi de ple, tancar els ulls i tapar-te les orelles perquè no t’hi entri sorra, i avançar pas a pas fins a sortir-ne. Dins la tempesta no hi ha ni sol, ni lluna, ni direcció, i a vegades ni tan sols existeix el temps tal com l’entenem. L’únic que hi ha és una sorra blanca i fina, com d’ossos polvoritzats, que omple el cel. T’has d’imaginar una tempesta de sorra així. 

[...]

I no cal dir que te’n sortiràs. Deixaràs enrere aquesta violenta tempesta simbòlica i metafísica. Ara bé, per molt simbòlica i metafísica que sigui, aquesta tempesta és capaç de tallar la carn com mil fulles d’afaitar ben esmolades. La gent sagnarà, i tu també. Serà una sang calenta i vermella. I tu la prendràs amb les mans. Tant la teva com la dels altres.

I quan la tempesta s’acabi, no sabràs com te n’has sortit ni com hi has pogut sobreviure. Ni tan sols sabràs del cert si s’ha acabat. Però una cosa és segura: quan en surtis no seràs el mateix que hi va entrar. Aquest és el sentit de la tempesta de sorra. 

Kafka a la platja, Haruki Murakami.